Read more

Subscriu-t’hi ara

Read more

Subscriu-t’hi ara

Read more

Subscriu-t’hi ara

Read more

Subscribe

Read more

Subscribe

Read more

La motxilla pesa molt. Massa? Mai tornarà a pesar tant perquè hi porto menjar per set dies, vuit contant les barretes. Mai tornarà a pesar tant. Les pitjors etapes, la més llarga almenys, la faré buida del tot; això està molt bé.

Tinc ganes de veure el verd i el marró, sentir la soledat, la grandesa d’una zona tan poc habitada com les Highlands. Hi viu gent allà? Molta. Gaire? No gaire. No sé si ho enteneu del tot; jo sí.

El silenci em farà por? Em trobaré a altres persones? Voldré trobar-me-les, en realitat? Seré feliç, allà al mig?

No serà fàcil, això ho tinc clar, però no acabo d’entendre quin serà el grau de dificultat més elevat per a mi. Que sigui remot? Estar sola? Els 16 kg de la motxilla? El terreny? La llengua?

Quantes preguntes sense resposta ara mateix.

Subscribe

L’autobús l’agafo aviat. Tota per a mi. Estar a casa la K aquests dies m’ha ajudat molt, a estar més animada, a començar el viatge amb bona companyia; sí, l’hi agraeixo molt.

Per fi he entès la diferencia entre “li” i “l’hi”, és fantàstic!

Ara fa sol, ara plou, ara fa vent, ara núvols… Escòcia.

Read more

Subscribe

“Un Earl Grey amb llet, siusplau”, “D’acord, tenim llet de —es disposa a anomenar les llets amb un anglès massa tancat perquè pugui entendre res—?”, “De vaca”, “No en tenim de vaca; civada, coco o soja.” Merda, ja l’has cagat. “Civada va bé.”

Read more

Sí, he dormit ben poc.

Arribar de l’aeroport a les 12 de la nit amb tota l’emoció, el frenetisme i el nervi no em va ajudar gens, ahir. A les 6:50 h ja obria els ulls, i no els he pogut tornar a tancar. Evidentment, estic esgotada.

Subscribe

Read more

Ara feia la llista de la compra, per allà, per quan arribi a Glasgow i hagi de comprar els meus supplies, per portar o per enviar —n’he d’enviar a mig camí perquè no hi ha botigues per enlloc—. Ho vaig fer molt bé, això de buscar dos punts d’avituallament; la cosa està en el fet que, pels primers vuit dies, no en vaig pensar cap. Hi havia una “little shop in a petrol station”, deia el llibre. El Google Maps no me l’ensenya enlloc, aquesta gasolinera. M’arrisco? Sí, home! Doncs apa, a carregar set sopars i set esmorzars que, sincerament, no sé pas com m’ho faré. Sort que l’etapa més dura és justament l’última, quan ja no portaré gens de menjar.

Sort n’he tingut, del pilot automàtic, perquè fins avui, fins fa una horeta, ara, aquí a casa, no m’he parat a pensar en l’estúpida bogeria que m’he plantejat fer tota sola. Per què? Mentrestant, un mosquit tigre volta pel meu cap i no hi ha manera d’enganxar-lo.

Però ja ho he dit, que tenia sort del pilot automàtic, perquè és tant i ta……….. (ups, això ho ha fet la petita Traça) ..nt automàtic, que ja no el puc treure de cap manera. Ara ja és marxar o marxar.

Marxar o marxar o marxar o marxar. Caminar i només caminar.

Sort en tenim, del pilot automàtic, perquè quan ens disposem a fer bajanades, no ens deixa llençar la tovallola fins que no hi som ficats i ben enfonsats.

Això de gestionar les emocions i els sentiments serà complicat, avui.

Cape Wrath Trail - Comença l’aventura

Hola, hola, estimada personeta que em llegeix. Primer de tot, et vull donar les gràcies per aguantar-me; llegir els pensaments d’altres persones a vegades es pot fer avorrit. Però ets aquí i això em fa molt feliç.

M’agradaria comentar-te que, a partir de demà, tot el que pugui arribar a escriure de la meva aventura serà de pagament. No em pregunteu el motiu, ho vaig decidir fa mesos i seguiré ferma defensant la meva decisió. Sempre dic que serà com “escriure un llibre, però en fascicles i en línia, i molt econòmic”. Ah, segurament tot allò que publiqui no serà ni tan bonic ni tan perfecte, que des del mòbil al mig del no-res no es poden fer meravelles (faltes d’ortografia, hola!).

Petit incís per donar les gràcies a l’Ester i a la mama per ser les primeres subscriptores de pagament. Visca!

Si t’interessa seguir aquesta aventura, que esperem que surti bé, ja ho saps:

Subscriu-t’hi ara

Et deixo, per si acabes d’arribar, tots els articles que he anat escrivint aquests dies.

Apa, ara sí: fins demà!

El que penso segurament ho pensem tots, tot i que el contingut no sigui el mateix. Penso i repasso totes aquelles coses que podrien sortir malament, sobretot quan espero amb candeletes que arribi un dia en concret. O una cosa en concret, quelcom que fa molt que desitjo, per exemple. Quan s’acosta la data, imaginar-me i fantasiar felicitat ja no està a l’ordre del dia; això ja ha passat, s’ha quedat amb la il·lusió del principi i ara ja només resta el neguit i la negativitat.

Ai, sí. Soc així.

Aquest cap de setmana he estat preparant tot el que em faltava pel gran viatge, la gran aventura, la gran fita, l’enorme bla, bla, bla. Les vacances, al cap i a la fi. He fet una llista infinita de les mil i una coses que hauré de portar a la motxilla, a l’esquena, he anat marcant com a “resolt” el que figura a la nota de l’iPhone on anava apuntant tot el que havia de fer, comprar, pensar i preparar. Massa coses. M’explota el cap, només de pensar-hi. També he agafat la ruta en format gpx i l’he dividit per etapes, anar repassant amb cura que la planificació que vaig fer inicialment és coherent i factible. Ho és i no ho és a la vegada, però tot ho farem. També m’he fet sis bossetes de menjar deshidratat, bàsicament perquè em feia il·lusió, he comprat la targeta SIM i l’assegurança de viatge, he renovat la Targeta Sanitària Europea i he activat el tractament DWR del meu paravent impermeable —perquè plourà, Irene, plourà molt—.

Unes quantes dades sobre el Cape Wrath Trail

Posem les cartes sobre la taula va, que ja va sent hora. Dissabte agafo un vol cap a Edinburgh carregada com un burro per després agafar un autobús fins a Glasgow on m’espera la meva host escocesa —bàsicament, una companya traductora que no acabo de conèixer del tot la qual ha accedit a deixar-me allotjar a casa seva fins dimarts— que, pobra, no podrà gaudir d’una bona llonganissa de Vic perquè es veu que ara al Regne Unit no es poden entrar ni carn ni làctics. Galetes Birba, s’ha decidit, al final.

Després de fer quatre gestions a la gran ciutat que molt alegrament no hauré de fer sola, agafaré un altre autobús fins a Fort William, punt de partida de la ruta. Aquesta s’anomena, com ja he dit mil milions de vegades, Cape Wrath Trail, i té una llargada d’uns 380 km aproximadament, kilòmetre amunt, kilòmetre avall. Va, evidentment, de Fort William fins a la punta més nord d’Escòcia, el Cape Wrath.

El dia que faré més kilòmetres en seran uns 34 i el que menys, espero que 10 (que en són pocs, però bé hauré de descansar algun dia, no?). En total, uns 17 dies caminant, dia amunt, dia avall, també. Mai se sap, aquí, quan caurà el diluvi universal i m’hauré de quedar un dia sencer a la tenda, o em sortiran cinquanta butllofes als peus que no em deixaran moure. Esperem que no. La ruta l’he organitzat tota jo basant-me en una guia de Cicerone la qual et planteja certes etapes i possibilitats per dormir, i he escollit el que, per distància i desnivell, em semblava més adequat. La idea és acabar el dia 29 i dormir aquí a dalt, a la fi del món, ben contenta.

Subscriu-t’hi ara

L’altre dia em van dir que “m’ho passés molt bé, que gaudís dels dies que anaven bé i dels que no anaven gens bé”, perquè he de començar a mentalitzar-me que hi haurà dies que no aniran gens bé. Suposo que això forma part de totes les aventures, pensar només en les coses bones i deixar les que poden xafar-ho tot de banda.

En el meu cas, m’he proposat abordar només els problemes reals en cada moment, és a dir, no preocupar-me per si se m’endurà un riu fins que no sigui davant del riu i vegi que se m’està a punt d’endur. No sé si m’enteneu què vull dir. Pensar en tot sense capficar-me en res. He d’anar preparada per si plou, però que plogui o no serà un problema del futur. Si no, no marxaria mai.

Les coses que em fan por

Malauradament, dir-ho és molt més fàcil que fer-ho, i no m’he pogut estar de tenir por de mil coses diferents. Les vaig escriure dijous passat, per deslliurar-me’n una mica.

01/05/2026

No sé perquè carai vaig comprar els vols, aquell dia. Ara em fa por anar-hi però hi he d’anar sí o sí. Em fa cosa, com aquella mena d’incomoditat extranya que no es pot explicar amb paraules. Deixar a en M. aquí, sol, estant sola jo també. Tindria ganes de que m’acompanyés, ara, però no pot ser. Si em demanés si us plau que em quedés aquí segurament no em faria gaire gràcia, i això vol dir que sí que vull marxar.

Perquè ho necessito, faré una llista de les coses que em fan por:

• Morir-me

• Fer-me mal

• Sentir-me molt sola

• Passar por

• No dormir

• Que em violin

• Que em raptin

• Perdre’m

• Perdre’m i morir-me

• Que plogui molt molt

• Que se m’emporti un riu

• Voler abandonar

• Que em canviï massa

• Que no em canviï gens

• Haver de posar-hi molts ovaris

• Portar massa pes

• Que se’m xafi alguna cosa

• Quedar-me sense bateria

• Passar una mala experència amb algú

• Quedar-me sense menjar

• Quedar-me sense aigua (la ironia)

• Trobar-me malament

• Enyorar-me molt

• Que les gates s’oblidin de mi

• Fer-nos mal

Ara toca passar nervis, molts nervis, fins que arribi dissabte, vagi a l’aeroport, passi el control de seguretat, pugi a l’avió, arribi a Glasgow, marxi de Glasgow, dormi a Fort William i comenci a caminar.

Cape Wrath Trail - Un nou episodi d’escriptura

Irene Gonzalo Navarro

#1 Me'n vaig a Escòcia

Ja fa mesos que vaig comprar els vols. Sempre és el primer que has de reservar per confirmar un viatge. No serveix de res fer plans ni imaginar-te situacions si llavors no pots marxar de casa…

Read more

2 months ago · 5 likes · 2 comments · Irene Gonzalo Navarro

Com que viure és compartir, i realment m’agrada fer-ho, tinc intenció de convertir aquesta aventura en un episodi d’escriptura nou. Res de tres-cents Reels ni històries d’Instagram: petits relats del dia a dia sempre que sigui possible.

Fa temps que sento la frase de “Quan escriuràs un altre llibre?”; doncs ara, però diferent. Durant aquest mes que falta pel meu viatge a Escòcia en solitari, intentaré compartir diferents articles sobre el tema: la preparació, detalls sobre la ruta, sensacions i sentiments… Un cop hagi marxat, i sempre que tingui cobertura, una petita història a tall de dietari.

Això sí, tot el que formi part del viatge in situ, serà només per a subscriptors de pagament. Com qui compra un llibre, però en fascicles i durant un mes. I molt més econòmic, evidentment. Serà una manera de finançar el viatge (més aviat de pagar-me algun dinar) i fer valdre l’escriptura, que ser autònom no és gens fàcil i una s’ha de buscar la seva via per fer diners.

Així doncs:

Subscriu-t’hi ara

I gràcies per llegir-me.

He de tornar a muntar la tenda perquè el dia dels cabirols no em va quedar del tot ben plegada. De pas, no estaria malament practicar perquè em quedi ben muntada. El menjar, la roba, la motxilla, activar el DWR —durable water repellent o com no quedar-se xop amb quatre gotes de pluja—, comprar les bateries que ens van robar, pensar en el paper de vàter, en comprar ebooks, en la ruta, el Suunto, la por, els nervis, la soledat que sentiré, l’esprai de pebre que vaig dir que m’enduria, la Kelsey que m’acollirà i el coi d’hostal al far al qual encara no he trucat perquè, carai, val una pasta! Per què coi no tenen correu electrònic aquesta gent de la punta més nord d’Escòcia?

Em deixo coses, segur. Moltes i masses i quan sigui allà pensaré que merda, que ara com ho faig, sense això i allò altre? I sola! Sola! Ben sola!

Estic provant d’escriure amb el mòbil perquè tot va de provar com seran les coses un cop allà. Que si prova de fer menjar deshidratat, que si prova això de dormir sola. Prova que provaràs perquè no em vingui tot de nou.

Els nervis d’abans de fer una cosa que et motiva i t’espanta a la vegada no es poden explicar. Uns diuen que anirà molt bé, altres que si n’estic segura, i llavors hi ha els que no diuen res, que tant els hi és la meva vida; ho entenc completament. La nostra vida, als altres, els importa una merda, en general. O ben poc, tampoc cal que em passi. Quan tornes d’un viatge és ben bé que ho expliques i t’escolten perquè tu vols. I fan que sí amb el cap, i ohh que guai, que xulo, no? Igual que fas tu quan algú t’explica un viatge que, en realitat, t’interessa ben poc.

Per això ho escric, que s’ho llegeixi qui vulgui, no? Així després no tindré tanta feina.

Tornem-hi, que estic espessa. Els nervis d’abans de fer una cosa que et motiva i t’espanta a la vegada no es poden explicar. Tens tantes ganes de fer-ho però tan poques que no saps ni per on començar. De cop hi ets i t’encanta, de sobte hi ets i vols marxar corrents. Animals? Persones dolentes? Violadors? Sí, les dones, quan anem soles de viatge, també ens hem de plantejar aquest últim paradigma. Que el podríem encaixar a dins de les “persones dolentes”? Sí, però no acaben de ser ben bé el mateix. Allò típic de “sempre saludava”.

Que marxo dissabte que ve, DISSABTE QUE VE. És fortíssim. Què faran les meves princeses un mes sense mi? Mare meva. Pobre *marit —també en tinc d’això—, penso abans en les gates que en ell. He, he.

És hora d’anar aturant el frenetisme del dia, parar i relaxar-me. Demà començo a fer-me la motxilla. M’has sentit bé? Demà la motxilla, Irene.

Cape Wrath Trail - Un nou episodi d’escriptura

Com que viure és compartir, i realment m’agrada fer-ho, tinc intenció de convertir aquesta aventura en un episodi d’escriptura nou. Res de tres-cents Reels ni històries d’Instagram: petits relats del dia a dia sempre que sigui possible.

Fa temps que sento la frase de “Quan escriuràs un altre llibre?”; doncs ara, però diferent. Durant aquest mes que falta pel meu viatge a Escòcia en solitari, intentaré compartir diferents articles sobre el tema: la preparació, detalls sobre la ruta, sensacions i sentiments… Un cop hagi marxat, i sempre que tingui cobertura, una petita història a tall de dietari.

Això sí, tot el que formi part del viatge in situ, serà només per a subscriptors de pagament. Com qui compra un llibre, però en fascicles i durant un mes. I molt més econòmic, evidentment. Serà una manera de finançar el viatge (més aviat de pagar-me algun dinar) i fer valdre l’escriptura, que ser autònom no és gens fàcil i una s’ha de buscar la seva via per fer diners.

Així doncs:

Subscribe

I moltes gràcies per llegir-me.

Al principi de tot semblava impossible. Jo era la meva malaltia i la meva malaltia la meva personalitat. Tot girava al voltant d’una mena d’història de superació que entre tots plegats vam crear per, evidentment, superar-ho tot. I per dins pensava que seria així per sempre més, fins que un bon dia, sense adonar-me’n, la història va canviar. La fragilitat es va enfortir, la ment es va avivar i el cor se’m va curar. Potser va ser el dia que em vaig adonar que podia fer exactament el mateix que la resta de persones de la meva bombolleta social: córrer molt; a poc a poc, però molt.

Subscriu-t’hi ara

Pastilletes cada matí

De pastilles n’he pres moltes a la meva vida. Primer va ser l’Ursobilane, cada dia al matí, per alleugerir la bilis i que no se’m quedés encallada pels conductes biliars, amb la posterior infecció que feia parar bojos a tots els metges del Clínic. Vam seguir amb molts antibiòtics, per vena i també a casa; protectors d’estómac, ibuprofens, paracetamols… Després va arribar la cortisona, per provar, i també un antidepressiu un parell de mesos, perquè estava trista i ja no sabíem gaire com portar-ho tot. Però el pastís de veritat encara va acabar sent més gran, amb un arsenal de medicaments que omplien gairebé una capsa de sabates sencera i que m’havia de prendre cada dia: immunosupressors de dues classes, més cortisona, omeprazol, pastilles de calci, una mena de xarop per rentar-me la boca i ves a saber què més. Ni me’n recordo.

Ara fa poc, també s’ha unit a la festa la levotiroxina, per les tiroides que ja no tinc, ja que amb un trasplantament no en vaig tenir prou i també vaig haver de passar un petit càncer. Soc una egoista, m’ho quedo tot per mi.

Aquestes són les quatre que em prenc ara, cada dia: dos grams i mig d’Advagraf, immunosupressor, i uns 100 grams d’Eutirox, levotiroxina de sodi.

Viure

Me’n recordo molt bé, d’allò que sentia quan tot va començar. Incertesa esquitxada per un anhel de viure bestial; volia fer-ho tot. Anar empenyent parets fins a tombar-les totes. El cert és, però, que quan em vaig adonar que ja no me’n quedaven més, per tirar a terra, i que el que em tocava era tornar a ser “normal”, em va costar una mica d’acceptar. És lleig de dir, però em va costar acceptar que ja només em quedava estar sana i viure de veritat. Com si tot hagués estat un somni i de cop s’hagués acabat, hagués desaparegut, i l’únic que hagués deixat fos un petit record en forma de cicatriu. Profunda, molt profunda, però curada del tot.

Ja no em quedaven preguntes per respondre, sabia que no hi havia res que no pogués fer. Amb només 23 o 24 anys, em tocava treballar, i volia fer-ho. Em tocava pensar en el futur sense quedar-me encallada en el passat. Mirar endavant i deixar les desgràcies enrere. Canviar de perspectiva i buscar allò que em fes feliç de veritat a mi, sense lligams, sense pors, sense patiment, sense entrebancs. Només la vida.

Dues passes endavant i cap enrere

Un òrgan trasplantat és com una planta, passa d’una torratxa a una altra, i si tot va bé, arrela i s’hi queda. Però com totes les plantes, també pot morir-se d’un dia per l’altre si les condicions del medi no són les adequades. I tal com hi ha plantes, flors, arbres, en general molt delicats, un òrgan trasplantat, evidentment, es pot desequilibrar amb qualsevol cosa. No està de més tornar-me a plantejar, ara que vull marxar tants dies a caminar, si és viable fer-ho tal com soc, o tal com estic. M’ho plantejo.

És viable.

Per què no hauria de ser-ho?

Doncs perquè la motxilla, la càrrega, és molt gran. La motxilla física també ho serà, també pesarà molt, però la mental encara més. I hi penses, si és assenyat. I si em passa alguna cosa, allà sola? Si em falla el fetge, què? No seria la primera, ni tampoc l’última persona a qui li passés. He fet coses pitjors i no m’ha passat res. Sí? N’he fet de pitjors? Ai, no ho sé, no ho acabo de tenir clar.

I de sobte m’entra un no sé què ple d’adrenalina, se m’omplen els pulmons d’aire i el cor de felicitat, i cap endavant. No hi ha més opció que anar cap endavant.

És trobar aquest moment de pau, aquest zen, aquest oblit, aquesta necessitat de no haver d’explicar-l’hi a ningú que fa uns anys a casa ho vam passar tan malament que fins i tot hem arribat a pensar en algun moment que la meva vida seria molt curta.

Doncs de moment sembla que serà tan llarga com trenta anys, ja, que en són bastants. Molt ben viscuts, tret d’aquestes temporadetes hospitalàries. Molt ben viscuts ben amunt per la muntanya, ben a prop de tothom a qui estimo, ben amb mi, que ja és molt.

Vull caminar i oblidar-me que estic trasplantada. Prendre’m les pastilletes quan em llevi sola a la meva tenda al mig del no-res i de cop caure-hi, que estic aquí; que fort, tot plegat. Que un dia vaig decidir que volia viure molt fort i que ho estic fent. Aixecar-me la samarreta suada i tocar-me la cicatriu, els queloides que mai vaig voler que desapareguessin. Aixecar el coll i veure al mirall aquesta línia recta que m’ha quedat allà on tenia un petit bony, que no sabíem què era, i que al final va ser ben dolent. I dir-me que tot és fantàstic. Que estic aquí; que fort, tot plegat.

Vull tancar els ulls i estimar-me tant…

Cape Wrath Trail - Un nou episodi d’escriptura

Irene Gonzalo Navarro

#1 Me'n vaig a Escòcia

Ja fa mesos que vaig comprar els vols. Sempre és el primer que has de reservar per confirmar un viatge. No serveix de res fer plans ni imaginar-te situacions si llavors no pots marxar de casa…

Read more

2 months ago · 4 likes · 2 comments · Irene Gonzalo Navarro

Com que viure és compartir, i realment m’agrada fer-ho, tinc intenció de convertir aquesta aventura en un episodi d’escriptura nou. Res de tres-cents Reels ni històries d’Instagram: petits relats del dia a dia sempre que sigui possible.

Fa temps que sento la frase de “Quan escriuràs un altre llibre?”; doncs ara, però diferent. Durant aquest mes que falta pel meu viatge a Escòcia en solitari, intentaré compartir diferents articles sobre el tema: la preparació, detalls sobre la ruta, sensacions i sentiments… Un cop hagi marxat, i sempre que tingui cobertura, una petita història a tall de dietari.

Això sí, tot el que formi part del viatge in situ, serà només per a subscriptors de pagament. Com qui compra un llibre, però en fascicles i durant un mes. I molt més econòmic, evidentment. Serà una manera de finançar el viatge (més aviat de pagar-me algun dinar) i fer valdre l’escriptura, que ser autònom no és gens fàcil i una s’ha de buscar la seva via per fer diners.

Així doncs:

Subscriu-t’hi ara

I moltes gràcies per llegir-me.

Em disposava a simular les dues primeres etapes que faré al Cape Wrath Trail fent una ruta de 50 kilòmetres dividida en 31 i 19 km. De desnivell, 1700 metres el primer dia i 500 el segon. De casa a casa als sogres, unint territori que sempre fa il·lusió.

Però i la calor, què? Què és aquesta calor? Pujant a Bellmunt m’ofegava, em moria. Passat Vidrà, unes margeres dretes, empinades com una mala cosa, equipades amb cordes i tot, segurament part d’una cursa de la comarca que tots coneixem i que no té fama de ser gens benèvola.

No m’entretindré en el recorregut, amb quatre detalls en tindreu prou: em vaig trobar una serp al mig del camí, vaig jugar a l’estira-i-arronsa amb un toro que tenia més ganes de menjar que de deixar-me passar, el litre i mig d’aigua que vaig omplir a Bellmunt m’ha hagut de durar fins avui al migdia (sopar i esmorzar inclosos) i vaig haver de saltar un mínim de deu arbres caiguts al mig del corriol quan estava a punt d’arribar.

Quan estàs caminant i ja portes unes quantes hores acumulades, no pots deixar de pensar en el dolç moment d’arribar. L’“oh que bé, la cervesa que em fotré” és un clàssic. Jo pensava a acabar la ruta, parar la tenda, sopar i dormir, sobretot dormir.

Il·lusa.

El muntatge de la tenda no va ser senzill del tot. Només ho havia provat a casa una vegada i amb ajuda, per tant, gaire bé no podia anar. Ens en vam sortir. Després, muntar tota la paradeta i preparar el sopar. Bo, bo. Però es feia fosc, i quan es fa fosc al mig del bosc, passen coses. No mentiré, era prou conscient que no és el mateix que dormir a la muntanya, però allà dalt ara hi ha neu i jo volia anar de casa a casa els meus sogres, així que em tocava el bosc.

Us deixo el que vaig escriure a la llibreta. Jutgeu vosaltres mateixos:

5 d’abril de 2026, 20:56 h

Sembla que no pugui ser, però ja hi som. Aquest matí, he agafat els trastets i m’he posat a caminar per arribar demà a la Can***.

Deixa de parar l’orella i centra’t en el que passa a dins de la tenda.

És que el silenci, de cop, és sepulcral. Menys pels animals que ara de cop de senten de lluny. Mare meva, dormirem? Són gossos? Deuen ser cabirols. Prefereixo el soroll del vent, la veritat.

Va, tranquil·la. Un cop t’adormis ja no sentiràs res de res. Estàs ben bé al costat del camí i a casa nostra poques coses poden fer-nos mal. A veure si canten els grills tan fort que no senti res més. Potser m’hauria d’haver portat els taps, no ho sé. Ara pla.

En fi, que m’he cansat bastant al final. Ha sortit força desnivell i més de 31 km. L’última pujada se m’ha fet eterna, i bufa que bufaràs. Esbufegaràs, més ben dit. Un cop he deixat Vidrà ja gairebé no m’he trobat a ningú, els camins eren menys evidents i tot plegat ha costat més.

No sé pas què estic escrivint. És com vomitar-ho tot, pensaments amunt, pensaments avall. És només passar la nit, no és res que ningú no hagi fet mai. Al Mo** i a la Can*** t’encanta dormir-hi, i bé que estan al mig del bosc.

No escoltis tant, va. La civilització no està gaire lluny d’on estàs tu. Està clar que dormir al mig de la muntanya és com més acollidor. Allà només hi ha alguna vaca perduda i poca cosa més. Cabres? Podries estar al jardí de casa, també.

Intentant no estar x1000 cagada. La mà em fa mal d’escriure, deu ser de caminar, també. El frontal nou va bé, ara em posaré a llegir i m’adormiré. I de tant cansada, res em despertarà a mitja nit. Ho manifesto.

Mussolets i sorolls de lluny. Deuen haver-hi estrelles?

Ho sabíeu que els cabirols lladren com si fossin dimonis? Jo sí, i tot i això, el seu crit a mitjanit fa molta por. Mireu, mireu.

Un parell d’horetes després de decidir que era hora de llegir i anar a dormir, seguia ben desperta.

6 d’abril de 2026, 00:30 h

No tinc son, no m’adormo. Porto dues nits a casa dormint molt malament, i tot i el cansament d’avui, no tinc son. Bé, voluntat d’adormir-me molta, però no soc capaç de relaxar-me. Ara penso que tant de bo fes una miqueta de vent, em mouria la tenda i no sentiria les passes que s’escolten més enllà d’algun animal que camina entre les fulles.

Pots comptar.

El pitjor són els crits dels cabirols.

M’agradaria tant tancat els ulls i somiar… Que no ho pogués evitar. Crec que també tinc calor, però em sento vulnerable i no em veig en cor d'obrir més el sac.

Va ullets, tanqueu-vos. Vull dormir tota la nit seguida. Necessito descansar, relaxar-me. Per què no puc? Per què? Va Irene, tanca els ulls i deixa estar els sorolls. Dorm, va, dorm.

En fi, Serafí, que ja he estrenat la tenda, però no us puc dir si s’hi dorm bé o no. Jo diria que sí, però no sé si les petites capcinades o un son de només dues hores seguides compten com per decidir-ho del tot.

I fins aquí, la crònica del cap de setmana.

Cape Wrath Trail - Un nou episodi d’escriptura

Irene Gonzalo Navarro

#1 Me'n vaig a Escòcia

Ja fa mesos que vaig comprar els vols. Sempre és el primer que has de reservar per confirmar un viatge. No serveix de res fer plans ni imaginar-te situacions si llavors no pots marxar de casa…

Read more

2 months ago · 3 likes · Irene Gonzalo Navarro

Com que viure és compartir, i realment m’agrada fer-ho, tinc intenció de convertir aquesta aventura en un episodi d’escriptura nou. Res de tres-cents Reels ni històries d’Instagram: petits relats del dia a dia sempre que sigui possible.

Fa temps que sento la frase de “Quan escriuràs un altre llibre?”; doncs ara, però diferent. Durant aquest mes que falta pel meu viatge a Escòcia en solitari, intentaré compartir diferents articles sobre el tema: la preparació, detalls sobre la ruta, sensacions i sentiments… Un cop hagi marxat, i sempre que tingui cobertura, una petita història a tall de dietari.

Això sí, tot el que formi part del viatge in situ, serà només per a subscriptors de pagament. Com qui compra un llibre, però en fascicles i durant un mes. I molt més econòmic, evidentment. Serà una manera de finançar el viatge (més aviat de pagar-me algun dinar) i fer valdre l’escriptura, que ser autònom no és gens fàcil i una s’ha de buscar la seva via per fer diners.

Així doncs:

Subscriu-t’hi ara

I moltes gràcies per llegir-me.

Va ser el 8 d’octubre, que em vaig decidir per fi. Havia d’anar a córrer aquell matí, ho recordo perfectament. Com sempre, em feia mandra, perquè d’esport en faig bastant, però sovint em fa mandra. Vaig trobar l’excusa perfecta, i British Airways la va fer realitat. Els vols serien per al cap de set mesos, justos.

No va ser una decisió precipitada, més aviat molt meditada. No feia pas poc que m’havia comprat el llibre de la ruta, i potser feia anys que la tenia en ment. En ment, perquè un dia la vaig veure, em vaig adonar que era de les més llargues del país, i ja no me la vaig poder treure del cap. Soc així.

Decisió molt premeditada que ja vaig començar a sospesar el novembre de 2024. Vaig anar a passar una nit amb la tenda, jo sola, als peus del Petit Peric, per comprovar si era capaç de dormir sense companyia al mig de la muntanya. Deixant de banda el fet que justament tenia cobertura i vaig poder fer servir el mòbil unes quantes hores, va anar tot molt bé. Sopeta amb fideus i unes salsitxes, un parell de polvorons de postres i a dormir. De l’esmorzar, sincerament, ni me’n recordo.

Us enganyaria si us digués que no vaig tard per fer-la. Jo volia que fos el meu regal dels 30 anys, em feia molta il·lusió fer-la durant el 2025, però no va poder ser. I aquest cop no va ser pas una excusa, no; va ser un càncer. Un càncer de tiroides amb la seva conseqüent operació i el protocol·lari tractament de radiació. Neta i tranquil·la no ho vaig estar fins al juliol, i de tan poc preparada, no em vaig atrevir a plantejar-m’ho pel setembre. Aquestes coses són difícils.

Anem al gra.

Aquesta ruta, doncs, es diu Cape Wrath Trail i fa entre uns 370 i 390 km, tot depèn de si agafes camins més directes i penosos o més llargs i benevolents. De desnivell no n’hi ha pas gaire, uns 10.000 metres positius en total, però el pitjor d’aquest paisatge és el temps, la pluja i els aiguamolls, que fan que caminar es faci llarg i feixuc si les condicions no són bones. El clima escocès no pot ser més inestable, i quan fa calor, sempre l’acompanyen unes petites mosquetes/mosquits anomenats midges, pesades, horribles, assetjadores i molt empipadores.

Fantàstic, oi?

La meva idea és fer-la en 17 etapes. I sí, tota sola. Tota sola amb la meva tenda britànica-lleugera-impermeable. Un càmping, un hotel i unes quantes bothies.

Més o menys, el panorama serà una cosa així:

Si em pregunteu per què us explico tot això, no ho sabria dir del tot. Crec que sempre he viscut explicant les meves coses, com moltes altres persones al llarg de la història, en realitat. Els formats poden arribar a ser molt diferents, però al final tot acaba sent un reflex d’allò que portem a dins, ben endins. Una manera d’externalitzar les nostres pors, els somnis, el que ens fa més feliços o més tristos. Potser la manera d’explicar la vida s’ha tornat més buida i banal últimament, menys màgica, més cheaptelling. Però és que no puc evitar fer-ho. Sort en tinc de les paraules.

En fi, és un viatge que fa molt de temps que preparo, i que el preparo amb cura. Una aventura que no tinc del tot clar que surti bé (quan miro el temps a Fort William, molts cops plou durant una setmana sencera, un 10-20 mm al dia…) ni que sigui capaç de completar. Potser alguna cosa farà que no vagi bé, potser em farà por estar tota sola, o potser amb quatre dies ja en tindré prou. En cap cas no serà un fracàs. Mai. No m’ho permeto. Passar-s’ho bé és l’objectiu principal, gaudir de tot i sobretot d’estar amb mi. Però si això no passa, tornaré a casa amb la certesa que ho vaig intentar, i per mi ja n’hi ha prou.

Un nou episodi d’escriptura

Com que viure és compartir, i realment m’agrada fer-ho, tinc intenció de convertir aquesta aventura en un episodi d’escriptura nou. Res de tres-cents Reels ni històries d’Instagram: petits relats del dia a dia sempre que sigui possible.

Fa temps que sento la frase de “Quan escriuràs un altre llibre?”; doncs ara, però diferent. Durant aquest mes que falta, intentaré compartir diferents articles sobre el tema: la preparació, detalls sobre la ruta, sensacions i sentiments… Un cop hagi marxat, i sempre que tingui cobertura, una petita història a tall de dietari.

Això sí, tot el que formi part del viatge in situ, serà només per a subscriptors de pagament. Com qui compra un llibre, però en fascicles i durant un mes. I molt més econòmic, evidentment. Serà una manera de finançar el viatge (més aviat de pagar-me algun dinar) i fer valdre l’escriptura, que ser autònom no és gens fàcil i una s’ha de buscar la seva via per fer diners.

Així doncs:

Subscriu-t’hi ara

I moltes gràcies per llegir-me.

Subscribe now

He canviat la playlist, les vibres del viatge són unes altres. Va, som-hi.

Il·lusió, por. Baixar de l’avió i no entendre res. Un dineral per l’autobús, un dineral per dormir en una mena de “zulo” tipus autocaravana. No sabem pas on anem. Cansament, cansament i tela com PICA, PICA LA BOCA. Cansament. M-E-R-D-A, que hem perdut l’autobús. Ens va costar molts diners i temps treure els diners per pagar-lo, i l’hem perdut, ens hem adormit. Coses fregides, viatge cinc estrelles, boletes de pop. On anem? On carai ens porta aquest senyor? Quin patir, quin fart d’esperar, però ai, el Sauna, que bé. Va, que comença: temple - bus - poble - visita - camina que caminaràs - floretes i bona nit.

No ens agrada, per què no ens agrada? Les coses, a vegades, no cal que ens agradin perquè valguin la pena.

Les neveres fan soroll. Jesús, Déu i convents de monges catòliques apostòliques cristianes. Josh, Joshua, de la Bíblia (música celestial rotllo àngel amb corona il·luminada). Marxem.

El no-res i el te (sense accent, oi? Càsum l’olla els diacrítics). Bonic, solitari. Anem a córrer? Mengem fideus instantanis amb un microones de taula. “Anyong Haseio” i “konsumnida”, o alguna cosa així. El museu i cap a menjar peix. O no, el peix se’l mengen a l’hotelet, que es diu Romance (disculpes, broma fastigosa). No ens hem fet el photocall.

Ferri, cotxe, hotel amb vistes, turisme, volcans. Curses d’avançaments; som bons i guanyem. Visca el gel, les platges, les roques i les postes de sol. Matcha latte, matcha latte, matcha latte, innumerables vegades més.

Que creativa que soc, verge santa. Tela marinera. Alça Manela.

Ara agafem un altre avió. En portàvem tres i avui en portarem cinc. Que bonica la cançó que sona, és preciosa. Tanco els ulls?

Ballem, tu balles, entre grimpada i desgrimpada. La tardor t’afavoreix tant… Estàs molt guapo. Em desfaig, ens desfem junts? I els colors, te’n recordes? Eren grocs, verds, marrons i vermells ben vius. Després d’un blau pàl·lid, tons grisos embriagadors. No puc, crec que em sembla més espectacular des de la memòria. Et recordo baixant les escales, te m’emportes, m’empenys, m’encens. Ah! Que m’ho dones tot per arribar sempre on toca. Ai, que ploro, saltem. Saltem plegats?

Passet a passet. T’estimo, a poc a poquet.

Sembla que tot torna, que ja tornem. Cada any, ja tornem. Tornarem a marxar algun dia? Tornarem a volar? A córrer? A saltar? Ens hi aventurarem de nou a tot? T’hi atreviries, amb mi?

Ja tornem, sembla que ja tornem. Compartir és viure, compartir-ho tot. Les llums són de colors, però no et trobo. On has anat?

Ah, sí, ja et veig.

La música sempre ho fa tot més emocionant. Quina adrenalina, quina passió, quina inspiració. Ara cridaria, que fort, tot molt profundament i terrible(ment) fort.

Ja s’acaba, s’acaba. Tanco els ulls de nou? Surar entre ones sonores, entre melodies, dansar-hi. El bum-bum. Que l’horitzó segueixi sent igual d’infinit, que m’agrada.

Així, així sí.

Sí.

M’explotarà el cor.

Que això no és un somni, és un viatge, per dins, profund, estrident, fantàstic.

Un minut. Canviem. Ja marxem.

Ja tornem, a casa.

Si ha arribat fins aquí, gràcies per llegir-me.

Més articles del meu blog, De color verd.

Subscribe now

Entenc que no tothom deu ser així, com jo. Però en el meu cas, soc addicta a les xarxes socials. En realitat, segurament soc addicta al mòbil, però no cal abordar-ho tot de cop, no creieu?

Fa anys que sé que la meva relació amb la pantalleta no és sana. Que quan estic trista només em consolen els Reels, quan em trobo malament l’únic que em ve de gust és mirar el mòbil. No és normal. Posar-hi remei m’ha semblat sempre complicat, perquè formen part de la meva feina.

Malauradament.

El meu dia a dia sempre és un pim-pam-pum emmascarat de tot allò que no és real. Estic avorrida? Agafo el mòbil. Estic cansada? Agafo el mòbil. M’assec al sofà? Agafo el mòbil. Faig un sofregit? Agafo el mòbil. I se’m crema la ceba.

Sempre és el p*** Instagram.

Fa mesos que tinc Substack; no l’he començat a fer servir fins ara. De sobte, el meu cervell fregit ha començat a elaborar frases de nou. Soc una mica escriptora, sabeu? De fet, soc traductora, però ambdues coses van lligades de la mà. Aquí tots ho sou, d’artistes, ja me n’he adonat. Molt millors que jo, de fet, i això m’ha agradat. Que bonic que escriviu, malxinats. Malxinades. Malxinadis. Suposo.

QUIN GUST, tenir ganes d’escriure. QUIN RECOI DE GUST.

No vull que Substack es converteixi en la meva pròxima addicció. He de posar-hi mesura. Límits. 10 minuts al matí. 10 minuts al migdia. 10 minuts al vespre. Si us plau, he de posar-hi remei.

Però com a mínim em fa la sensació que aquí, tot allò que m’enganxi, no serà tan banal. No serà tan algorítmic. No serà tan poc enriquidor. No em farà voler ser, cada dia, cada minut i cada segon, una persona diferent. Millor, sempre millor.

Quin fàsic, tot.

Aquesta setmana he passat 9 hores i 50 minuts al coi d’Instagram. Quina vergonya, mare meva.

Que en siguin menys la que ve, si us plau. M’urgeix desintoxicar-me.

Tots els articles del meu blog, De color verd.

Visc en un somni. Un somni constant

sense punt i final. Visc en un somni en el qual tinc una caseta plena de flors que em venen de gust cuidar. Una caseta al mig del bosc, o al mig d’un prat, fins a la qual s’arriba per un caminet de pedres envoltat d’arbustos i herba frondosa. Molsa arreu perquè hi plou, bastant i sovint; per això és tot verd i sempre ple de vida. La caseta és de pedra, petita, amb una xemeneia a la banda dreta. A la porta principal, a l’esquerra, hi ha un cartell que hi diu “Benvinguts” en el qual toca el sol gairebé tot el dia, perquè la façana està ambientada cap al sud. Una caseta plena de flors, arreu.

Visc en un somni, un somni constant sense punt i final que no sé com tancar. El cap dona voltes a totes les mil i una possibilitats que el món em podria arribar a oferir, totes exponencialment inversemblants, gairebé impossibles perquè, siguem francs, “això no és una pel·lícula anglesa, Irene”, em diu tothom.

Subscribe now

Que bonic que seria poder fer tots els somnis realitat. Poder fer ocórrer totes les nostres possibles realitats. Tot just acabo d’acabar un llibre que va sobre això; t’ho imagines? Tancar els ulls i aparèixer en el món d’aquella versió de tu que, en comptes d’escollir menjar-se una magdalena de xocolata, la va triar de llimona, i allò va canviar completament el transcurs de tota la seva vida, en comparació a la teva, és clar.

Que bonic que seria que el món fos tot un conte de fades, sense guerres, pesticides, plàstics tòxics ni inversors de criptomonedes. Ni fons d’inversió d’habitatge. Ni persones superriques. Ni polítics pesseters. Ni turistes borratxos. Ni expats. Ni pobresa. Ni gymbros, també, és clar. Ni masclisme, consumisme, feixisme i els altres ismes dolents del món. Els bons els podem mantenir, no? Com el feminisme o l’ecologisme.

Ara que m’imagino com vull que sigui la vida en un futur, em sento buida. Un buit dins meu que, des de fora, es veu ple de preocupacions i incerteses. Un buit ben ple que només fa que cridar que no sap com fer les coses millor. Es poden fer millor? Es poden fer millor, sí. Sovint em diuen que tinc masses ideals, que vull viure fent les coses massa bé, que soc “massa bona” i això em fa ser burra. Quan m’imagino el meu demà, el veig difícil. O no tan fàcil com ha estat pels que precedeixen la nostra generació, no tan fàcil com ens havien pintat que seria “si estudiàvem i teníem una bona carrera”, per molt que ells diguin que han hagut de treballar molt per aconseguir-ho. No en tenim cap dubte, però una cosa no treu l’altra.

Per això m’agrada viure dins els meus somnis. Una somiatruites, jo mateixa. Perquè allà dins no hi passen tantes coses dolentes, tot va bé. Tot és més fàcil i els miracles existeixen de veritat. Sí, com a les pel·lícules. Per què no ens mudem a dins d’una pel·lícula, doncs? O d’un llibre? Jo escolliria la cottage de The Holiday, Hogwarts o l’última llar de l’Emma Morley. O una escapada per conèixer la Jane Eyre o l’Agnes Grey.

Que visc en un somni constant sense punt i final ara ja ho sabeu. M’agradaria que em diguéssiu, per això, si soc l’única.

Soc l’única?

Tots els articles del meu blog, De color verd.

“Visc en un somni. Un somni constant sense punt i final. Visc en un somni en el qual tinc una caseta plena de flors que em venen de gust cuidar. Una caseta al mig del bosc, o al mig d’un prat, fins a la qual s’arriba per un caminet de pedres envoltat d’arbustos i herba frondosa. Molsa arreu perquè hi plou, bastant i sovint; per això és tot verd i sempre ple de vida. La caseta és de pedra, petita, amb una xemeneia a la banda dreta. A la porta principal, a l’esquerra, hi ha un cartell que hi diu “Benvinguts” en el qual toca el sol gairebé tot el dia, perquè la façana està ambientada cap al sud. Una caseta plena de flors, arreu.

Visc en un somni, un somni constant sense punt i final que no sé com tancar. El cap dona voltes a totes les mil i una possibilitats que el món em podria arribar a oferir, totes exponencialment inversemblants, gairebé impossibles perquè, siguem francs, “això no és una pel·lícula anglesa, Irene”, em diu tothom.”

Pots continuar la lectura a la meva web.

Gràcies per llegir-me.🫶🏻

No sé si podria arribar a ser un ésser, aquest del vent; segurament depèn de com te’l miris, o com et miris el teu voltant. A vegades val més tractar amb respecte totes aquelles coses que, diguin el que diguin, són superiors a tu, i ell ho és, sens dubte que ho és. Ell i el sol, i la pluja, la tempesta, els llamps i els trons, la neu o els núvols. Tots són éssers superiors que no fan res més que presentar una coreografia maldestrament assajada, sense coordinació, sense preparació, sense avís previ. L’aquí i l’ara, com amb tot; ells també.

A vegades és cert que van de bons, de fet ens regalen molts dels moments més impressionants que l’ull de l’humà és capaç de veure: aquella nit ennuvolada amb el despertar capritxós del sol entre els núvols, fer-se veure entre les teranyines més grans d’aquest món i adelitar-nos amb combinacions de colors mai vistes. Bellesa pura.

La nuesa de les mans és la que nota el vent gèlid mentre la meva ment divaga entre éssers superiors, puresa, naturalesa, mons i colors diversos. Dels braços se’n desfà una mena de pessigolleig que els recorre de punta a punta, i ell, bufant amb una fal·lera desbocada, desequilibra el meu cos mentre intento desplaçar-me passa a passa fent salts entre les pedres. És moment de concedir-li el plaer de la victòria i deixar-li buida la carena, que segueixi ventant d’una vall a l’altra resseguint el perfil de la frontera, sense ni una sola ànima que intenti desafiar-lo a un joc d’opcions perdudes.

Fes un cop d'ull al meu blog!

Leave a comment